La casa —l’habitatge, la llar— és una al·legoria perfecta de la condició humana. D’una banda, és el refugi, la garantia d’un cert isolament, de l’espai propi d’un individu o una unitat familiar. És un espai tan respectat que la majoria de codis legislatius, des de fa segles, el consideren inviolable, a redós dels poders públics. De l’altra, la llar és l’expressió concentrada de la convivència, l’espai en què els éssers humans es doten de regles per viure junts. En aquest sentit, cada casa és l’expressió mínima de l’ordre social. «Benvingut a la república independent de casa teva», deia l’eslògan d’una conegudíssima marca sueca de mobles.

Una notable selecció de professionals —arquitectes, urbanistes, historiadors, periodistes— han aportat el seu talent a aquest número d’El Món d’Ahir dedicat al paper de la casa (o la llar) en la història.

És un recull que demostra que la conquesta de l’espai —l’espai més proper, els metres quadrats que ens acullen en el nostre dia a dia— no és només una història de càlculs, materials i mobles; és també una manera d’entendre la vida quotidiana i les relacions humanes, que explica l’ànima de cada època. Ens agradaria dedicar aquest número a dos arquitectes-humanistes, dos creadors que van contribuir a fer de Barcelona un referent de l’urbanisme mundial: Oriol Bohigas i Ricardo Bofill.

Tots dos, col·legues i sovint rivals, van ensenyar-nos que l’esperit i el valor d’una societat es troba en les cases i en l’organització de l’espai urbà.